Síntesi

La Web 2.0 ens ofereix nombroses eines per a comunicar-nos de manera ràpida, directe i senzilla. Aquest concepte atorgat a una etapa evolutiva d’Internet es caracteritza per el creixement de la intel·ligència col·lectiva, la interacció, la democratització de la xarxa i la rapidesa comunicativa – entre d’altres.

Els nous formats comunicatius són un repte per a tots i un element crucial per als sistemes de comunicació de masses. Les seves possibilitats encara estan pendents de ser explotades mitjançant la experimentació. És per aquesta raó que la Web 2.0 està en el seu millor moment per a la investigació, i així marcar nous horitzons.

Cal ser conscients que les novetats no sempre són enteses, i per lo tant no són emprades com toca, provocant noves pràctiques potser no adients o poc recomanables. La banalització en l’ús de la tecnologia suposa una prova de la necessitat de potenciar l’educació tecnològica. És evident que la tecnologia ens acompanyarà al llarg que la nostre vida i és per això que cal educar correctament sobre els usos d’aquesta. La comunicació digital ha de ser un suport de la comunicació tradicional cara a cara i mai ha de suposar una substitució.

Sembla que està de moda tenir el darrer en tecnologia: un mòbil d’última generació, un portàtil super fi, un I-Pod de 80Gb, un mans lliures, una super càmera reflex digital de 20Mp i tenir una compta al Facebook… I “com està de moda” tothom i totdon ho ha de tenir. Però cal saber per a què serveix i aprendre totes les possibilitats que té una cosa per a poder explotar el seu cent per cent.

Aquesta ignorància fa que les tecnologies pateixin un mal ús que anul·la qualsevol pragmàtica inicial reduint-la a la mínima expressió. Així, és necessari evitar això i donar-li un ús correcte a cada cosa per a una bona consecució dels fluxes comunicatius i informatius entre les persones. No podem pretendre escriure una novel·la amb SMS (Short Missage Service) ni gravar una pel·lícula amb una càmera de fotos, de la mateixa manera que no podem fer del Twitter una eina de missatgeria instantània com el Messenger. Cada cosa té el seu lloc i les seves limitacions i hem de conèixer-ho per a fer-ne un bon ús.

Els Mass Media són els encarregats d’aportar normalitat en les pràctiques comunicatives mitjançant els nous formats. Una vegada que el seu ús es normalitzi als medis, això anirà calant dins la societat, que immitarà o intentarà immitar el seu referent (els sistemes de comunicació de masses). Els medis han d’ofereir constantment calcom diferent i original i han de renovar-se per a destacar en aquesta democratirzació informativa amb grans oportunitats per als professionals de la comunicació.

**Totes les entrades en llengua catalana: Tòfol Oliver

*A partir d’ara acaba la meva participació en aquest bloc. Podeu seguir-me aquí.

resumen de la asignatura

A lo largo de la asignatura hemos tratado temas como la Web 2.0, el blog, el periodismo ciudadano, el microblogging y las redes sociales. Todo esto tiene que ver con el mundo digital. Y es que estamos en un mundo muy digitalizado, donde el formato papel empieza a perder peso. Y quien más se esta viendo afectado son los periodistas.

Cuando hablamos de periodismo ciudadano nos referíamos a que todo el mundo, gracias a los avances en las tecnologías, tenía la posibilidad de ejercer de periodistas. Esto ponía en entredicho el trabajo y respeto de los periodistas. Y es que el mundo se a convertido en una red social donde  la sociedad ya no solo observa, sino que también participa. ahora la sociedad tiene la oportunidad de hacer algo más. Ya no son personas pasivas, ahora son activas, gente que opina, hace, reconstruye, comenta y comparte.

El blog, por ejemplo, es un instrumento que permite crear y compartir. Todos los jóvenes tienen un fotolog un facebook. Y todos estos intrumentos nos permiten crear nuestra identidad, una identidad online. Esta identidad online hace unos años no sería muy importante, pero ahora que la sociedad se está volviendo muy digitalizada y online, tenemos que tener en cuenta que en el futuro esta identidad sera muy importante.

Y lo que está claro es que todo el mundo se tendrá que adaptar a esta evolución digital, ya que en unos años será más imprescindible de lo que es ahora. En esta signatura hemos podido ver como esta evolución afectaba a las personas y a los medios de comunicación, y eso es importante para nosotros porque somos personas y comunicadores.

Xarxes socials: ús i responsabilitat

Bé, ja vaig xerrar del tema la setmana passada. Per a parlar del microblogging vaig fer referència al ús que es fa de les xarxes socials online. Vaig criticar la línia que aquestes han agafat i vaig advertir de l’error que suposaria fer el mateix amb el microblogging.

Ara, doncs, el tema central serà el fenomen de les xarxes socials a Internet. Per a fer això és inevitable fer esment al text anterior, doncs hi ha gran part dels raonaments que utilitzaré.

L’altre dia vaig tenir una llarga discussió sobre aquest tema, i, en realitat, és molt recurrent. És un fenomen social i per tant, com a tal, és una qüestió molt accessible a tothom. Això fa que cada individu pugui tenir una opinió i que la comparteixi, sense por a represàlies per part de l’audiència. No passa amb temes potser més complexos (menys assequibles) com són: medicina, física, matemàtiques…

És perillós això de l’accessibilitat. Si un tema és proper normalment se li perd respecte i s’ofereixen opinions gratuïtes a bots i barrals. Fer les coses fàcils i atractives té aquest risc. La banalització n’és el preu.

Exactament això és el que passa amb les tecnologies. El mal ús que se’n fa d’elles les contamina i, des del meu punt de vista, els fa poc atractives. Un exemple clar de males pràctiques tecnològiques és amb els mans lliures: surts de casa i veus persones que utilitzen de manera errònia aquest dispositiu. El seu nom ho dius tot. Però hi ha gent que l’utilitza mentre camina: en una mà porta el telèfon i a l’altra agafa el cable. Al final acaben amb les dos mans ocupades. Les xarxes socials online també pateixen aquest problema.

Aquesta nova plataforma de comunicació social hauria de ser un lloc d’encontre entre gent que comparteix interessos o aficions comunes però s’han convertit en un aparador i en una eina de xafardeig. La gent s’exposa en el seu perfil i explica el que ha fet el cap de setmana – el que, personalment, no m’interessa – i penja’n fotografies mostrant les seves gestes acompanyats dels seus amics a una discoteca. “Quin honor!”.

Com ja vaig dir la setmana passada, és fàcil que es vulneri el dret d’imatge i el dret a la intimitat. No es tracte de ser catastrofistes però tenguen en compte totes les dades personals de què disposen aquestes xarxes, cal anar en compte. Potser un amic meu ha acceptat totes les regles del joc – probablement sense haver llegit les condicions – però jo no i, per tant, no vull patir les conseqüències.

En general solem ser bastant irresponsables i a Internet això és molt més escandalós, no hauria de ser així. Sobretot en aquest medi (la xarxa) hem d’anar en cura doncs encara que no ho sembli el actes digitals deixen empremta.

Las Redes Sociales Online

Las Redes Sociales Online (RSO) son estructuras sociales formadas por nodos, que son los usuarios, y por aristas, que son las relaciones que hay entre los usuarios, ya sean profesionales, de trabajo, ocio, etc.

 

Hay dos tipos de redes sociales online:

-         Según los objetivos y la temática:

a)      Horizontales: no tienen temática concreta, son generales y son para todo tipo de usuarios. Un ejemplo es el facebook.

b)      Verticales: es esa red que se construye alrededor de una temática específica y los usuarios tienen que ver con esa temática.

-         Según la relación:

a)      Humanos: Tuenti

b)      De contenido: Flickr

 

El AIMC es la Asociación para la Investigación de los Medios de Comuniación.

Esta asociación está formada por muchas empresas que se dedican sobre todo a hacer estudios de audiencias. Desde hace 11 años, cada año se hace una encuesta de usuarios de internet, con el objetivo de conocer los hábitos de los usuarios de internet.

Según la última encuesta de 2008, la mitad de los usuarios españoles utiliza redes sociales.

 

Además, una cuarta parte de los usuarios tiene más de una red social.

 

 

 

Las Redes Sociales Online ofrecen a los usuarios 3 cosas:

-         Permiten superar los límites físicos. Antes, para mantener los contactos necesitábamos agendas de papel, recordatorios, fichas, pero todo en formato de papel, formato físico. Las RSO permiten mantener los contactos de manera más fácil i directa.

-         Además, hace que los contactos débiles no sean tan débiles. Estos contactos débiles son por ejemplo, cuando un amigo del tío del primo de tu novio conoce al hijo del jefe de la empresa.

-         Por último, actúan como agregadores. Es decir, por ejemplo, en el facebook, no solo te creas un usuario, si no que puedes agregar a amigos, compartir con ellos fotos, videos, etc.

 

Con las RSO, construimos nuestra propia identidad digital, que cada vez es más importante.

Es decir, las RSO son:

-         Comunicación

-         Compartir

-         Comunidad

 

Además de esto, ¿Qué ofrecen las RSO  a los medios de comunicación?

Francis Pisoni dijo una vez: “la relación es el mensaje”. Francis se dio cuenta que en el siglo 21, los medios no podrían hacer caso omiso de internet, porque el futuro de los medios era internet. De esta manera se dio cuenta de que el destinatario cambiaba. Esto es porque el destinatario de internet no era el mismo que el de los medios convencionales. Esto se puede explicar porque el destinatario de internet es activo, no es pasivo. Este destinatario no solo lee, sino que también comenta, opina, critica, etc.

 

Además, ahora no solo importa el contenido, sino que también importa la relación con los usuarios de ese contenido.

 

Otra frase importante, que no es de Francis, es que “la información es la materia prima, la comunicación es el servicio”. Esto significa que a pesar de la época en la que estamos, la época de las tecnologías, se sigue trabajando con la información, pero el servicio no se puede limitar a dar información, sino a fomentar la comunicación. Las nuevas tecnologías son una oportunidad para fomentar la comunicación.

microblogging: una nueva manera de bloggear

El microblogging es una red social que te permite enviar micro-entradas basadas en texto, también conocidas como “tweets”. Se pueden escribir comentarios de hasta 140 palabras, respondiendo a preguntas como ¿qué estás haciendo? O ¿cómo te va? El microblogging es como un blog, pero más pequeño y más sencillo. Sobretodo, lo más novedoso de este micro blog, es que es muy sencillo de utilizar. Solo se necesita escribir comentarios a otras personas, las cuales te pueden contestar al instante.

Las actualizaciones se pueden recibir via SMS, mensajería instantánea, correo electrónico o RSS. A los usuarios que han elegido la opción de recibir estas actualizaciones, se les llama “seguidores”. Estos mensajes se pueden enviar desde la web de Twitter, desde el teléfono móbil con un SMS o incluso desde el Facebook.

El usuario origen, es decir, el que envia el mensage, es el encargado de decidir quién puede recibir el comentario o no.

De todas maneras, el microblogging es una manera sencilla y rápida de comunicarse. Esto es lo que se está consiguiendo con los avances tecnológicos: conseguir que las cosas sean más sencillas y más rápidas. Microblogging a conseguido esto, porque te permite enviar mensages cortos a otras personas de manera fácil, sencilla y rápida.

Eso es el microblogging, un instrumento de comunicación original y eficaz.

Males pràctiques (el microblogging i les xarxes socials)

El Microblogging és un servei gratuït que ens permet – amb un funcionament semblant a la d’un bloc – inserir una entrada i que la gent la pugui comentar. La característica essencial d’aquesta nova plataforma comunicativa és que els textos són molt curts (un màxim de 140 caràcters). Què estàs fent?, en seria un exemple en el que la gent podria intervenir i respondre a la qüestió. Les respostes es poden rebre via SMS, sindicació RSS o per correu electrònic. Totes aquestes possibilitats facilita’n la recepció de tots els continguts a distintes plataformes. En el cas dels periodistes o professionals de la comunicació aquesta és una eina força interessant perquè permet enviar titulars o petites informacions abans d’escriure una crònica per a mantenir el contacte amb l’audiència o els serveis informatius etc.

Bé tot això és molt guapo però no sé fins a quin punt pot ser-nos útil a la gent del carrer. Pragmàticament la comunicació via Internet és molt més ràpida i àgil. No obstant la limitació en l’extensió del contingut en lloc d’ajudar el que fa és posar traves. Segons la meva opinió la comunicació face to face sempre és molt millor. Estic totalment d’acord en aprofitar les noves tecnologies però no ens hem d’obsessionar. No per ser lo últim de lo últim ens hagi d’aportar alguna cosa. Doncs sembla que la gent està completament obsessionada per les tecnologies: “estan de moda”. Tothom està registrat al Facebook, Twitter, Hi5, Tuenti i demés xarxes socials. I segons la meva opinió l’us que se’n fa d’elles és totalment errònia. ,

Aquestes plataformes socials són pura xafarderia i un espai en el que es vulnera el dret d’intimitat. Així, la gent pot veure el teu perfil i tots els seus continguts (tu t’has registrat i has acceptat les condicions del joc) però al mateix temps hi ha gent que no ha acceptat aquestes condicions i que es veu arrossegada pels seus amics o coneguts que puja’n continguts en els que ell/a hi surt.

“- Tinc 200 amics al facebook” “- Doncs mira que bé, però els coneixes?” No pot ser que siguem les persones més felices del món tenint 200 amics desconeguts a Internet. El pitjor de tot és que això no fa més que reforçar l’individualisme. Una vegada revisat el correu tanquem l’ordinador i sortim al carrer. Durant uns segons la llum ens enlluerna i hem de tancar els ulls. Una vegada passat aquest xoc, entre ciberespai i realitat, al carrer tot segueix el seu curs habitual. Ningú s’involucrarà ni s’esforçarà més del necessari per algú que desconeix. És curiós que el número d’amics a la xarxa no ens motivi a socialitzar, donar un cop de mà a algú que ho necessita o, simplement, iniciar una conversació de més de cinc minuts amb un complet desconegut.

Opino que totes aquestes xarxes aporten poc. Com ja he dit abans, és pur xafardeig. És per això que trobo més interessant espais com Flikr o Vimeo, en els que el nivell artístic és elevat.

En resum, el microblogging és una eina que, com tot, cal saber com s’utilitza per a evitar banalitzar el seu funcionament. Així de Què estàs fent?, si sabem usar aquesta eina, podem passar a Clinton rebutja pronunciar-se sobre les aspiracions independentistes de Catalunya, el País Basc i Gal·les a la UE? (font Avui.cat). Això pot servir per a enviar titulars i notícies curtes per a que el receptor subscrit s’informi, si el tema li interessa, més profundament al nostre bloc o plana web. El que hem d’evitar és trivialitzar aquest instrument tal i com s’ha fet amb algunes comunitats socials.

podcast: blogs hablados

Ya hemos hablado sobre los blogs, sus funciones y sus características. Sabemos que los blogs nos permiten comunicar e interactuar con otras personas. Pero no solo se puede interactuar con letras, también se puede comunicar y relacionarse con los demás con palabras habladas, es decir, con la voz. Con esto me estoy refiriendo al podcast.

El podcast es la sindicación de archivos de sonido, normalmente en formato MP3, con un sistema RRS, que permite subscribirse y descargar los podcast de manera automática y periódica. Al hablar de sindicación, nos referimos a que no hemos de visitar la propia Web para adquirir los archivos o documentos que queremos. Simplemente tienes que pulas en un botón para poderlo escuchar.

De esta manera, la principal ventaja del podcasting es la sindicación, es decir, que un programa o servicio Web te recuerde visitar una Web cada cierto tiempo.

El término podcasting se utilizó por primera vez el 12 de febrero de 2004 en el periódico The Guardian. Pero el origen se sitúa alrededor del 13 de agosto de 2004, cuando Adam Curry usó un RSS, y crear un programa para poder gestionar esos archivos, al que llamó iPodder

De esta manera estamos viendo como no solo las tecnologías y los avances tecnológicos nos permiten comunicarnos más y mejor, si no que están haciendo que la comunicación digital parezca más real.

Comentari Podcast

El 12 de febrer de 2004 és la primera vegada que sentim a parlar públicament sobre aquest concepte. Així, els conceptes de Podcast i Podcaster són encara molt recents. José Antonio Gelado va ser el primer podcaster en castellà. Els seus Podcast els podeu trobar al seu bloc “Comunicando Podcast” (2004).

Al tractar-se d’una sindicació de continguts el símbol representatiu del Podcasting és el logo dels sindicadors RSS amb uns auriculars.  El Podcasting és un camp important en la comunicació sonora i no és només un afer de la radio tot i que aquesta, hi té molt ha dir. Doncs, la seva naturalesa sonora li dóna un caràcter prioritari en aquest nou escenari sonor. Tot i així, també diaris i televisions estan aprofitant aquesta oportunitat, i potser en un temps tothom l’utilitzarà com un element més de la comunicació a través de la Web 2.0.

Música de Beach Beach www.myspace.com/beachbeachmusic

¿Todos somos periodistas?

Hay personas que estudian Medicina para ser médicos. Otros estudian Derecho para ser abogados.Y hay quien estudia Periodismo para ser periodista.

El periodista es esa persona que tiene el derecho de informar a la sociedad, que recoge infromación y la difunde. Por eso existe la carrera de Periodismo: para los que quieren ser periodistas.

¿Pero que está pasando? Con las nuevas tecnologias, con internet y con todas las herramientas que ahora tenemos, cualquiera puede recoger y difundir información a los demás. Entonces yo me pregunto, ¿todos somos periodistas?, ¿quién es en verdad un periodista? El hecho es que si ser periodista es informar a la sociedad y,con las nuevas tecnologias, cualquiera lo puede hacer, ¿tiene algún sentido la carrera de Periodismo?, ¿se está extinguiendo el Periodismo?

Hay quien dice que ahora el Periodismo está en auge. En mi opinión no, todo lo contrario. Y esto está pasando por el llamado Periodismo Ciudadano. Es decir, como he dicho antes, todos los ciudadanos tenemos a nuestro alcance las herramientas necesarias para poder recoger y difundir información. ¿Qué diferencia hay entre una persona que ha estudiado Periodismo y otra que no, pero que utiliza herramientas como los Blogs para difundir infromación? La única diferencia que veo yo es que uno tiene el título y otro no.

Pero el problema es saber hacia donde va el periodismo. Porque ahora puedes encontrar mucha información en Blogs, Webs o diarios gratuitos. ¿Qué futuro tienen los diarios que se han de pagar? Porque yo me pregunto: con tanta información que podemos obtener de manera gratuita, ¿porqué vamos a gastarnos el dinero por algo que podemos conseguir gratis?

Por eso, en mi opinión, el Periodismo esta perdiendo peso. Yo si estuviera estudiando Periodismo, al ver esto me deprimiria. Pensaría, ¿porqué estudio?

Estamos en una época en la que el Periodismo no tiene una ruta fija. Por eso yo pregunto: ¿todos somos periodistas?

Un ‘plot point’ prefessional

Possiblement el Periodisme Ciutadà sigui una solució a les males pràctiques professionals. Ara s’ha demostrat que escriure del que ens envolta ja no és una qüestió reservada per a uns pocs. Abans es recorria a persones (periodistes i escriptors) per a que redactessin simples cartes. Actualment tothom, amb més o menys destresa, sap escriure i fer-se entendre mitjançant paraules.

Estem al Segle XXI, “El Segle de la Informació” i, com ja vam comentar la setmana passada, les noves tecnologies (concretament, el social media)facilita/en la publicació de nous continguts sense cap relació amb els grans monopolis de la Informació.

Aquí se’ns presenta un conflicte. Els periodistes – no tots – pensen que això és intrusisme professional i els ciutadans, opinen que només expressen una humil opinió que publiquen al seu bloc.

El periodisme entès com fins ara és un error. S’ha demostrat que tothom, com ja he dit abans, en més o menys mesura, sap contemplar i escriure sobre allò que veu. Per això cal que els professionals d’aquest ofici ofereixin quelcom nou. Cal mostrar nous punts de vista, treballar més els texts i expressar opinió, si cal, tot aclarint que es tracta d’això, d’apreciació subjectiva. Els periodistes treballen a full time en aquesta tasca, i els qui no ho són no poden fer-ho, per la qual cosa només parlen d’allò més proper a ells i ho fan de manera molt més esporàdica.

Els qui es dediquen professionalment en aquest afer han de pensar en el Journalism 2.0 o Periodisme Ciutadà com a un punt d’infecció en la seva carrera que els permetrà millorar com a treballadors en quest camp. Cal cercar lo millor i no quedar-se en la base de les coses. Cal aprofundir en les qüestions i marcar un estil propi. La gent està cansada del periodista que ho sap tot i pot opinar de tot (cosa totalment errònia), el públic demana que siguem humils, honestos, objectius i, en qualsevol cas,  fidels a la veritat. En definitiva, siguem professionals!

Com va dir Montagut, el Director del diari gratuït ADN a Catalunya:

“Periodistas hay pocos, informadores hay muchos, y puestos de trabajo, están en transformación”

Bottom-Up: ara s'inverteixen les tornes.