Síntesi

22 Març 2009

La Web 2.0 ens ofereix nombroses eines per a comunicar-nos de manera ràpida, directe i senzilla. Aquest concepte atorgat a una etapa evolutiva d’Internet es caracteritza per el creixement de la intel·ligència col·lectiva, la interacció, la democratització de la xarxa i la rapidesa comunicativa – entre d’altres.

Els nous formats comunicatius són un repte per a tots i un element crucial per als sistemes de comunicació de masses. Les seves possibilitats encara estan pendents de ser explotades mitjançant la experimentació. És per aquesta raó que la Web 2.0 està en el seu millor moment per a la investigació, i així marcar nous horitzons.

Cal ser conscients que les novetats no sempre són enteses, i per lo tant no són emprades com toca, provocant noves pràctiques potser no adients o poc recomanables. La banalització en l’ús de la tecnologia suposa una prova de la necessitat de potenciar l’educació tecnològica. És evident que la tecnologia ens acompanyarà al llarg que la nostre vida i és per això que cal educar correctament sobre els usos d’aquesta. La comunicació digital ha de ser un suport de la comunicació tradicional cara a cara i mai ha de suposar una substitució.

Sembla que està de moda tenir el darrer en tecnologia: un mòbil d’última generació, un portàtil super fi, un I-Pod de 80Gb, un mans lliures, una super càmera reflex digital de 20Mp i tenir una compta al Facebook… I “com està de moda” tothom i totdon ho ha de tenir. Però cal saber per a què serveix i aprendre totes les possibilitats que té una cosa per a poder explotar el seu cent per cent.

Aquesta ignorància fa que les tecnologies pateixin un mal ús que anul·la qualsevol pragmàtica inicial reduint-la a la mínima expressió. Així, és necessari evitar això i donar-li un ús correcte a cada cosa per a una bona consecució dels fluxes comunicatius i informatius entre les persones. No podem pretendre escriure una novel·la amb SMS (Short Missage Service) ni gravar una pel·lícula amb una càmera de fotos, de la mateixa manera que no podem fer del Twitter una eina de missatgeria instantània com el Messenger. Cada cosa té el seu lloc i les seves limitacions i hem de conèixer-ho per a fer-ne un bon ús.

Els Mass Media són els encarregats d’aportar normalitat en les pràctiques comunicatives mitjançant els nous formats. Una vegada que el seu ús es normalitzi als medis, això anirà calant dins la societat, que immitarà o intentarà immitar el seu referent (els sistemes de comunicació de masses). Els medis han d’ofereir constantment calcom diferent i original i han de renovar-se per a destacar en aquesta democratirzació informativa amb grans oportunitats per als professionals de la comunicació.

**Totes les entrades en llengua catalana: Tòfol Oliver

*A partir d’ara acaba la meva participació en aquest bloc. Podeu seguir-me aquí.

El Microblogging és un servei gratuït que ens permet – amb un funcionament semblant a la d’un bloc – inserir una entrada i que la gent la pugui comentar. La característica essencial d’aquesta nova plataforma comunicativa és que els textos són molt curts (un màxim de 140 caràcters). Què estàs fent?, en seria un exemple en el que la gent podria intervenir i respondre a la qüestió. Les respostes es poden rebre via SMS, sindicació RSS o per correu electrònic. Totes aquestes possibilitats facilita’n la recepció de tots els continguts a distintes plataformes. En el cas dels periodistes o professionals de la comunicació aquesta és una eina força interessant perquè permet enviar titulars o petites informacions abans d’escriure una crònica per a mantenir el contacte amb l’audiència o els serveis informatius etc.

Bé tot això és molt guapo però no sé fins a quin punt pot ser-nos útil a la gent del carrer. Pragmàticament la comunicació via Internet és molt més ràpida i àgil. No obstant la limitació en l’extensió del contingut en lloc d’ajudar el que fa és posar traves. Segons la meva opinió la comunicació face to face sempre és molt millor. Estic totalment d’acord en aprofitar les noves tecnologies però no ens hem d’obsessionar. No per ser lo últim de lo últim ens hagi d’aportar alguna cosa. Doncs sembla que la gent està completament obsessionada per les tecnologies: “estan de moda”. Tothom està registrat al Facebook, Twitter, Hi5, Tuenti i demés xarxes socials. I segons la meva opinió l’us que se’n fa d’elles és totalment errònia. ,

Aquestes plataformes socials són pura xafarderia i un espai en el que es vulnera el dret d’intimitat. Així, la gent pot veure el teu perfil i tots els seus continguts (tu t’has registrat i has acceptat les condicions del joc) però al mateix temps hi ha gent que no ha acceptat aquestes condicions i que es veu arrossegada pels seus amics o coneguts que puja’n continguts en els que ell/a hi surt.

“- Tinc 200 amics al facebook” “- Doncs mira que bé, però els coneixes?” No pot ser que siguem les persones més felices del món tenint 200 amics desconeguts a Internet. El pitjor de tot és que això no fa més que reforçar l’individualisme. Una vegada revisat el correu tanquem l’ordinador i sortim al carrer. Durant uns segons la llum ens enlluerna i hem de tancar els ulls. Una vegada passat aquest xoc, entre ciberespai i realitat, al carrer tot segueix el seu curs habitual. Ningú s’involucrarà ni s’esforçarà més del necessari per algú que desconeix. És curiós que el número d’amics a la xarxa no ens motivi a socialitzar, donar un cop de mà a algú que ho necessita o, simplement, iniciar una conversació de més de cinc minuts amb un complet desconegut.

Opino que totes aquestes xarxes aporten poc. Com ja he dit abans, és pur xafardeig. És per això que trobo més interessant espais com Flikr o Vimeo, en els que el nivell artístic és elevat.

En resum, el microblogging és una eina que, com tot, cal saber com s’utilitza per a evitar banalitzar el seu funcionament. Així de Què estàs fent?, si sabem usar aquesta eina, podem passar a Clinton rebutja pronunciar-se sobre les aspiracions independentistes de Catalunya, el País Basc i Gal·les a la UE? (font Avui.cat). Això pot servir per a enviar titulars i notícies curtes per a que el receptor subscrit s’informi, si el tema li interessa, més profundament al nostre bloc o plana web. El que hem d’evitar és trivialitzar aquest instrument tal i com s’ha fet amb algunes comunitats socials.

Possiblement el Periodisme Ciutadà sigui una solució a les males pràctiques professionals. Ara s’ha demostrat que escriure del que ens envolta ja no és una qüestió reservada per a uns pocs. Abans es recorria a persones (periodistes i escriptors) per a que redactessin simples cartes. Actualment tothom, amb més o menys destresa, sap escriure i fer-se entendre mitjançant paraules.

Estem al Segle XXI, “El Segle de la Informació” i, com ja vam comentar la setmana passada, les noves tecnologies (concretament, el social media)facilita/en la publicació de nous continguts sense cap relació amb els grans monopolis de la Informació.

Aquí se’ns presenta un conflicte. Els periodistes – no tots – pensen que això és intrusisme professional i els ciutadans, opinen que només expressen una humil opinió que publiquen al seu bloc.

El periodisme entès com fins ara és un error. S’ha demostrat que tothom, com ja he dit abans, en més o menys mesura, sap contemplar i escriure sobre allò que veu. Per això cal que els professionals d’aquest ofici ofereixin quelcom nou. Cal mostrar nous punts de vista, treballar més els texts i expressar opinió, si cal, tot aclarint que es tracta d’això, d’apreciació subjectiva. Els periodistes treballen a full time en aquesta tasca, i els qui no ho són no poden fer-ho, per la qual cosa només parlen d’allò més proper a ells i ho fan de manera molt més esporàdica.

Els qui es dediquen professionalment en aquest afer han de pensar en el Journalism 2.0 o Periodisme Ciutadà com a un punt d’infecció en la seva carrera que els permetrà millorar com a treballadors en quest camp. Cal cercar lo millor i no quedar-se en la base de les coses. Cal aprofundir en les qüestions i marcar un estil propi. La gent està cansada del periodista que ho sap tot i pot opinar de tot (cosa totalment errònia), el públic demana que siguem humils, honestos, objectius i, en qualsevol cas,  fidels a la veritat. En definitiva, siguem professionals!

Com va dir Montagut, el Director del diari gratuït ADN a Catalunya:

“Periodistas hay pocos, informadores hay muchos, y puestos de trabajo, están en transformación”

Ara s'inverteixen les tornes

Bottom-Up: ara s'inverteixen les tornes.

La herramienta más utilizada de la Web 2.0 es el Blog. El Blog, es una página web formada por un conjunto de entradas ordenadas de manera cronológicamente inversa, es decir, lo más reciente es lo primero. El Blog es una manera libre de comunicar, ya que todo el mundo puede tener uno. Un Blog es un espacio libre donde cada uno puede escribir y opinar sobre lo que quiera. Es muy barato de hacer, solo se necesita tiempo. El contenido no solo es textual, puede ser también multimedia (imagen, video y sonido).

El Blog es una herramienta muy reciente que aparecio en la década de los 90. más concretamente en 1992 cuando Tim Berners-Lee ya tenía un Blog, donde escribía los enlaces de sus proyectos para crear la Web.

Las características esenciales de un Blog es que su estructuración depende de los contenidos del autor y de los lectores, su estructura inversa, la importancia de los hipervínculos y la frecuencia de publicación. Un Blog necesita ser renovado periodicamente para que no muera. Además, hay que centrar el Blog a una temática, ya sea general o específica.

Para hacer un Blog son necesarios  

los Sistemas de Publicación conocidos como CMS.

Los CMS son herramientas que nos permiten hacer Blogs. Las ventajas que nos ofrecen son:

         Ofrecen espacio para publicar cosas.

         Funciona como un editor de texto; se escribe y se publica. Además se puede editar.

         Resuelve las dificultades del diseño gráfico.

El Blog es una manera de comunicarse libremente. Como ya dijimos, los seres humanos necesitamos la comunicación. El Blog es una herramienta libre, que todo el mundo puede utilizar. Esto es porque todo el mundo tiene el derecho a comunicar, y el Blog facilita las cosas.

Un Blog no es más que otra herramienta de comunicación, como la voz, los diarios, la televisión. La diferencia es que antes, solo podían comunicar la prensa, la radio y la televisión. Con el Blog, todo el mundo tiene ese derecho natural y humano de comunicar. Y no solo comunicar, sino también opinar e interactuar. Cada persona puede interactuar con otras personas mediante los comentarios. De esta manera el Blog es como un gran mundo digital, en el que todo el mundo comunica y deja comunicar.

El Blog. Una herramienta de comunicación e interacción libre.

Y como ya he dicho, el Blog es una herramienta que además de usar el texto, puede usar multimedia. Así que aquí teneis un video de lo que es un Blog.

Bloc.identitat

13 febrer 2009

Gràcies als social media han sorgit petites pàgines de gent anònima amb opinió pròpia i coses què compartir. Els Blocs o bitàcores en són un exemple. El seu origen és molt recent, Jorn Boger ja va utilitzar – cap al 1997 –  el terme Weblog per a fer referència als diaris electrònics. Però la gènesi en sí d’aquests és bastant anterior, en pensa que just van nàixer amb Internet, fruit de la necessitat natural de la gent d’explicar coses. Actualment el terme varia segons el format dels continguts (àudio,  vídeo, fotos…), però en general podem parlar de Bloc o Blocs.

Els escriptors i editors d’un espai web com aquest són anomenats blocaires, bloguistes, blogaires o bloguers. En general, els blocaires s’organitzen formant comunitats al voltant dels seus interesos en relació a un tema o temes i comenten notícies i opinions que tenen a veure amb els mateixos. Així mostra’n la seva personalitat mitjançant els textos, els enllaços i demés extres (els widgets) que incorpora’n a les seves pàgines. Aquests col·lectius són coneguts com a blocosferes. En el cas dels blocs escrits en llengua catalana (en el segon lloc després de l’anglès), s’organitzen al voltant de la Catosfera.

Una característica essencial és la seva actualització permanent. Un espai què no es renova constantment mor. Els seus lectors perdran l’interès. Per evitar això és important mantenir, almenys, una actualització a la setmana. Per una altra banda, altres particularitats són: la seva estructura varia segons els continguts. Les entrades s’organitzen per data de publicació, posant el més nou al principi. Els textos van firmats per l’autor. Amés, els escrits incorporen hipertextos per unir deferents continguts i fer-los més dinàmics. És típic de la Web 2.0. Per a facilitar la navegació és important centrar l’àmbit temàtic – tant del bloc com de l’entrada – i organitzar-ho mitjançant la folcsonomia (categories i etiquetes o tags).

La temàtica pot ser molt variada. Hi ha tantes temàtiques com et puguis imaginar. Òbviament els temes més generals tenen més èxit en el gran públic doncs, poden arribar més lluny però, potser es queden massa en la superfície dels temes i per això hi ha espais més especialitzats.

Fer-se una bitàcora és molt fàcil. Hi ha espais com WordPress o Blogger que et permeten fer-ho i evitar els entrebancs del disseny gràfic. Així t’ofereixen diferents plantilles què t’ajuden a configurar l’aparença. Amés de diferents eines i extres què et faciliten la tasca.

Personalment penso que poden ser molt útils per a la tasca docent. Per una banda, permeten ser visitats per a molta gent i originar feedbacks o respostes (comentaris, intervencions, opinions) amb la facilitat de les noves tecnologies. Això em sembla interessant. Per una altra banda, potenciar el desenvolupament personal a través de l’escriptura i la millora de l’ortografia s’hauria de tenir en compte. Desenvolupar la personalitat textual i la formació d’una opinió personal aprofitant-se de les noves tecnologies és força intel·ligent. Els docents haurien d’explotar aquestes eines senzilles, gratuïtes, ecològiques i fructíferes.

Bon dia i bona hora

12 gener 2009

No idò, sí. En aquest espai tractarem temes de la comunicació diversos, tals com el cinema, la tecnologia o Nous Formats Digitals.

bierge Foto de J. Vicente Zúñiga