Síntesi

22 Març 2009

La Web 2.0 ens ofereix nombroses eines per a comunicar-nos de manera ràpida, directe i senzilla. Aquest concepte atorgat a una etapa evolutiva d’Internet es caracteritza per el creixement de la intel·ligència col·lectiva, la interacció, la democratització de la xarxa i la rapidesa comunicativa – entre d’altres.

Els nous formats comunicatius són un repte per a tots i un element crucial per als sistemes de comunicació de masses. Les seves possibilitats encara estan pendents de ser explotades mitjançant la experimentació. És per aquesta raó que la Web 2.0 està en el seu millor moment per a la investigació, i així marcar nous horitzons.

Cal ser conscients que les novetats no sempre són enteses, i per lo tant no són emprades com toca, provocant noves pràctiques potser no adients o poc recomanables. La banalització en l’ús de la tecnologia suposa una prova de la necessitat de potenciar l’educació tecnològica. És evident que la tecnologia ens acompanyarà al llarg que la nostre vida i és per això que cal educar correctament sobre els usos d’aquesta. La comunicació digital ha de ser un suport de la comunicació tradicional cara a cara i mai ha de suposar una substitució.

Sembla que està de moda tenir el darrer en tecnologia: un mòbil d’última generació, un portàtil super fi, un I-Pod de 80Gb, un mans lliures, una super càmera reflex digital de 20Mp i tenir una compta al Facebook… I “com està de moda” tothom i totdon ho ha de tenir. Però cal saber per a què serveix i aprendre totes les possibilitats que té una cosa per a poder explotar el seu cent per cent.

Aquesta ignorància fa que les tecnologies pateixin un mal ús que anul·la qualsevol pragmàtica inicial reduint-la a la mínima expressió. Així, és necessari evitar això i donar-li un ús correcte a cada cosa per a una bona consecució dels fluxes comunicatius i informatius entre les persones. No podem pretendre escriure una novel·la amb SMS (Short Missage Service) ni gravar una pel·lícula amb una càmera de fotos, de la mateixa manera que no podem fer del Twitter una eina de missatgeria instantània com el Messenger. Cada cosa té el seu lloc i les seves limitacions i hem de conèixer-ho per a fer-ne un bon ús.

Els Mass Media són els encarregats d’aportar normalitat en les pràctiques comunicatives mitjançant els nous formats. Una vegada que el seu ús es normalitzi als medis, això anirà calant dins la societat, que immitarà o intentarà immitar el seu referent (els sistemes de comunicació de masses). Els medis han d’ofereir constantment calcom diferent i original i han de renovar-se per a destacar en aquesta democratirzació informativa amb grans oportunitats per als professionals de la comunicació.

**Totes les entrades en llengua catalana: Tòfol Oliver

*A partir d’ara acaba la meva participació en aquest bloc. Podeu seguir-me aquí.

Hay personas que estudian Medicina para ser médicos. Otros estudian Derecho para ser abogados.Y hay quien estudia Periodismo para ser periodista.

El periodista es esa persona que tiene el derecho de informar a la sociedad, que recoge infromación y la difunde. Por eso existe la carrera de Periodismo: para los que quieren ser periodistas.

¿Pero que está pasando? Con las nuevas tecnologias, con internet y con todas las herramientas que ahora tenemos, cualquiera puede recoger y difundir información a los demás. Entonces yo me pregunto, ¿todos somos periodistas?, ¿quién es en verdad un periodista? El hecho es que si ser periodista es informar a la sociedad y,con las nuevas tecnologias, cualquiera lo puede hacer, ¿tiene algún sentido la carrera de Periodismo?, ¿se está extinguiendo el Periodismo?

Hay quien dice que ahora el Periodismo está en auge. En mi opinión no, todo lo contrario. Y esto está pasando por el llamado Periodismo Ciudadano. Es decir, como he dicho antes, todos los ciudadanos tenemos a nuestro alcance las herramientas necesarias para poder recoger y difundir información. ¿Qué diferencia hay entre una persona que ha estudiado Periodismo y otra que no, pero que utiliza herramientas como los Blogs para difundir infromación? La única diferencia que veo yo es que uno tiene el título y otro no.

Pero el problema es saber hacia donde va el periodismo. Porque ahora puedes encontrar mucha información en Blogs, Webs o diarios gratuitos. ¿Qué futuro tienen los diarios que se han de pagar? Porque yo me pregunto: con tanta información que podemos obtener de manera gratuita, ¿porqué vamos a gastarnos el dinero por algo que podemos conseguir gratis?

Por eso, en mi opinión, el Periodismo esta perdiendo peso. Yo si estuviera estudiando Periodismo, al ver esto me deprimiria. Pensaría, ¿porqué estudio?

Estamos en una época en la que el Periodismo no tiene una ruta fija. Por eso yo pregunto: ¿todos somos periodistas?

Possiblement el Periodisme Ciutadà sigui una solució a les males pràctiques professionals. Ara s’ha demostrat que escriure del que ens envolta ja no és una qüestió reservada per a uns pocs. Abans es recorria a persones (periodistes i escriptors) per a que redactessin simples cartes. Actualment tothom, amb més o menys destresa, sap escriure i fer-se entendre mitjançant paraules.

Estem al Segle XXI, “El Segle de la Informació” i, com ja vam comentar la setmana passada, les noves tecnologies (concretament, el social media)facilita/en la publicació de nous continguts sense cap relació amb els grans monopolis de la Informació.

Aquí se’ns presenta un conflicte. Els periodistes – no tots – pensen que això és intrusisme professional i els ciutadans, opinen que només expressen una humil opinió que publiquen al seu bloc.

El periodisme entès com fins ara és un error. S’ha demostrat que tothom, com ja he dit abans, en més o menys mesura, sap contemplar i escriure sobre allò que veu. Per això cal que els professionals d’aquest ofici ofereixin quelcom nou. Cal mostrar nous punts de vista, treballar més els texts i expressar opinió, si cal, tot aclarint que es tracta d’això, d’apreciació subjectiva. Els periodistes treballen a full time en aquesta tasca, i els qui no ho són no poden fer-ho, per la qual cosa només parlen d’allò més proper a ells i ho fan de manera molt més esporàdica.

Els qui es dediquen professionalment en aquest afer han de pensar en el Journalism 2.0 o Periodisme Ciutadà com a un punt d’infecció en la seva carrera que els permetrà millorar com a treballadors en quest camp. Cal cercar lo millor i no quedar-se en la base de les coses. Cal aprofundir en les qüestions i marcar un estil propi. La gent està cansada del periodista que ho sap tot i pot opinar de tot (cosa totalment errònia), el públic demana que siguem humils, honestos, objectius i, en qualsevol cas,  fidels a la veritat. En definitiva, siguem professionals!

Com va dir Montagut, el Director del diari gratuït ADN a Catalunya:

“Periodistas hay pocos, informadores hay muchos, y puestos de trabajo, están en transformación”

Ara s'inverteixen les tornes

Bottom-Up: ara s'inverteixen les tornes.