Síntesi

22 Març 2009

La Web 2.0 ens ofereix nombroses eines per a comunicar-nos de manera ràpida, directe i senzilla. Aquest concepte atorgat a una etapa evolutiva d’Internet es caracteritza per el creixement de la intel·ligència col·lectiva, la interacció, la democratització de la xarxa i la rapidesa comunicativa – entre d’altres.

Els nous formats comunicatius són un repte per a tots i un element crucial per als sistemes de comunicació de masses. Les seves possibilitats encara estan pendents de ser explotades mitjançant la experimentació. És per aquesta raó que la Web 2.0 està en el seu millor moment per a la investigació, i així marcar nous horitzons.

Cal ser conscients que les novetats no sempre són enteses, i per lo tant no són emprades com toca, provocant noves pràctiques potser no adients o poc recomanables. La banalització en l’ús de la tecnologia suposa una prova de la necessitat de potenciar l’educació tecnològica. És evident que la tecnologia ens acompanyarà al llarg que la nostre vida i és per això que cal educar correctament sobre els usos d’aquesta. La comunicació digital ha de ser un suport de la comunicació tradicional cara a cara i mai ha de suposar una substitució.

Sembla que està de moda tenir el darrer en tecnologia: un mòbil d’última generació, un portàtil super fi, un I-Pod de 80Gb, un mans lliures, una super càmera reflex digital de 20Mp i tenir una compta al Facebook… I “com està de moda” tothom i totdon ho ha de tenir. Però cal saber per a què serveix i aprendre totes les possibilitats que té una cosa per a poder explotar el seu cent per cent.

Aquesta ignorància fa que les tecnologies pateixin un mal ús que anul·la qualsevol pragmàtica inicial reduint-la a la mínima expressió. Així, és necessari evitar això i donar-li un ús correcte a cada cosa per a una bona consecució dels fluxes comunicatius i informatius entre les persones. No podem pretendre escriure una novel·la amb SMS (Short Missage Service) ni gravar una pel·lícula amb una càmera de fotos, de la mateixa manera que no podem fer del Twitter una eina de missatgeria instantània com el Messenger. Cada cosa té el seu lloc i les seves limitacions i hem de conèixer-ho per a fer-ne un bon ús.

Els Mass Media són els encarregats d’aportar normalitat en les pràctiques comunicatives mitjançant els nous formats. Una vegada que el seu ús es normalitzi als medis, això anirà calant dins la societat, que immitarà o intentarà immitar el seu referent (els sistemes de comunicació de masses). Els medis han d’ofereir constantment calcom diferent i original i han de renovar-se per a destacar en aquesta democratirzació informativa amb grans oportunitats per als professionals de la comunicació.

**Totes les entrades en llengua catalana: Tòfol Oliver

*A partir d’ara acaba la meva participació en aquest bloc. Podeu seguir-me aquí.
Anuncis

Bé, ja vaig xerrar del tema la setmana passada. Per a parlar del microblogging vaig fer referència al ús que es fa de les xarxes socials online. Vaig criticar la línia que aquestes han agafat i vaig advertir de l’error que suposaria fer el mateix amb el microblogging.

Ara, doncs, el tema central serà el fenomen de les xarxes socials a Internet. Per a fer això és inevitable fer esment al text anterior, doncs hi ha gran part dels raonaments que utilitzaré.

L’altre dia vaig tenir una llarga discussió sobre aquest tema, i, en realitat, és molt recurrent. És un fenomen social i per tant, com a tal, és una qüestió molt accessible a tothom. Això fa que cada individu pugui tenir una opinió i que la comparteixi, sense por a represàlies per part de l’audiència. No passa amb temes potser més complexos (menys assequibles) com són: medicina, física, matemàtiques…

És perillós això de l’accessibilitat. Si un tema és proper normalment se li perd respecte i s’ofereixen opinions gratuïtes a bots i barrals. Fer les coses fàcils i atractives té aquest risc. La banalització n’és el preu.

Exactament això és el que passa amb les tecnologies. El mal ús que se’n fa d’elles les contamina i, des del meu punt de vista, els fa poc atractives. Un exemple clar de males pràctiques tecnològiques és amb els mans lliures: surts de casa i veus persones que utilitzen de manera errònia aquest dispositiu. El seu nom ho dius tot. Però hi ha gent que l’utilitza mentre camina: en una mà porta el telèfon i a l’altra agafa el cable. Al final acaben amb les dos mans ocupades. Les xarxes socials online també pateixen aquest problema.

Aquesta nova plataforma de comunicació social hauria de ser un lloc d’encontre entre gent que comparteix interessos o aficions comunes però s’han convertit en un aparador i en una eina de xafardeig. La gent s’exposa en el seu perfil i explica el que ha fet el cap de setmana – el que, personalment, no m’interessa – i penja’n fotografies mostrant les seves gestes acompanyats dels seus amics a una discoteca. “Quin honor!”.

Com ja vaig dir la setmana passada, és fàcil que es vulneri el dret d’imatge i el dret a la intimitat. No es tracte de ser catastrofistes però tenguen en compte totes les dades personals de què disposen aquestes xarxes, cal anar en compte. Potser un amic meu ha acceptat totes les regles del joc – probablement sense haver llegit les condicions – però jo no i, per tant, no vull patir les conseqüències.

En general solem ser bastant irresponsables i a Internet això és molt més escandalós, no hauria de ser així. Sobretot en aquest medi (la xarxa) hem d’anar en cura doncs encara que no ho sembli el actes digitals deixen empremta.

El Microblogging és un servei gratuït que ens permet – amb un funcionament semblant a la d’un bloc – inserir una entrada i que la gent la pugui comentar. La característica essencial d’aquesta nova plataforma comunicativa és que els textos són molt curts (un màxim de 140 caràcters). Què estàs fent?, en seria un exemple en el que la gent podria intervenir i respondre a la qüestió. Les respostes es poden rebre via SMS, sindicació RSS o per correu electrònic. Totes aquestes possibilitats facilita’n la recepció de tots els continguts a distintes plataformes. En el cas dels periodistes o professionals de la comunicació aquesta és una eina força interessant perquè permet enviar titulars o petites informacions abans d’escriure una crònica per a mantenir el contacte amb l’audiència o els serveis informatius etc.

Bé tot això és molt guapo però no sé fins a quin punt pot ser-nos útil a la gent del carrer. Pragmàticament la comunicació via Internet és molt més ràpida i àgil. No obstant la limitació en l’extensió del contingut en lloc d’ajudar el que fa és posar traves. Segons la meva opinió la comunicació face to face sempre és molt millor. Estic totalment d’acord en aprofitar les noves tecnologies però no ens hem d’obsessionar. No per ser lo últim de lo últim ens hagi d’aportar alguna cosa. Doncs sembla que la gent està completament obsessionada per les tecnologies: “estan de moda”. Tothom està registrat al Facebook, Twitter, Hi5, Tuenti i demés xarxes socials. I segons la meva opinió l’us que se’n fa d’elles és totalment errònia. ,

Aquestes plataformes socials són pura xafarderia i un espai en el que es vulnera el dret d’intimitat. Així, la gent pot veure el teu perfil i tots els seus continguts (tu t’has registrat i has acceptat les condicions del joc) però al mateix temps hi ha gent que no ha acceptat aquestes condicions i que es veu arrossegada pels seus amics o coneguts que puja’n continguts en els que ell/a hi surt.

“- Tinc 200 amics al facebook” “- Doncs mira que bé, però els coneixes?” No pot ser que siguem les persones més felices del món tenint 200 amics desconeguts a Internet. El pitjor de tot és que això no fa més que reforçar l’individualisme. Una vegada revisat el correu tanquem l’ordinador i sortim al carrer. Durant uns segons la llum ens enlluerna i hem de tancar els ulls. Una vegada passat aquest xoc, entre ciberespai i realitat, al carrer tot segueix el seu curs habitual. Ningú s’involucrarà ni s’esforçarà més del necessari per algú que desconeix. És curiós que el número d’amics a la xarxa no ens motivi a socialitzar, donar un cop de mà a algú que ho necessita o, simplement, iniciar una conversació de més de cinc minuts amb un complet desconegut.

Opino que totes aquestes xarxes aporten poc. Com ja he dit abans, és pur xafardeig. És per això que trobo més interessant espais com Flikr o Vimeo, en els que el nivell artístic és elevat.

En resum, el microblogging és una eina que, com tot, cal saber com s’utilitza per a evitar banalitzar el seu funcionament. Així de Què estàs fent?, si sabem usar aquesta eina, podem passar a Clinton rebutja pronunciar-se sobre les aspiracions independentistes de Catalunya, el País Basc i Gal·les a la UE? (font Avui.cat). Això pot servir per a enviar titulars i notícies curtes per a que el receptor subscrit s’informi, si el tema li interessa, més profundament al nostre bloc o plana web. El que hem d’evitar és trivialitzar aquest instrument tal i com s’ha fet amb algunes comunitats socials.

Comentari Podcast

27 febrer 2009

auriculares

El 12 de febrer de 2004 és la primera vegada que sentim a parlar públicament sobre aquest concepte. Així, els conceptes de Podcast i Podcaster són encara molt recents. José Antonio Gelado va ser el primer podcaster en castellà. Els seus Podcast els podeu trobar al seu bloc “Comunicando Podcast” (2004).

podcast_logo

Al tractar-se d’una sindicació de continguts el símbol representatiu del Podcasting és el logo dels sindicadors RpodcastingSS amb uns auriculars.  El Podcasting és un camp important en la comunicació sonora i no és només un afer de la radio tot i que aquesta, hi té molt ha dir. Doncs, la seva naturalesa sonora li dóna un caràcter prioritari en aquest nou escenari sonor. Tot i així, també diaris i televisions estan aprofitant aquesta oportunitat, i potser en un temps tothom l’utilitzarà com un element més de la comunicació a través de la Web 2.0.

Música de Beach Beach www.myspace.com/beachbeachmusic

Possiblement el Periodisme Ciutadà sigui una solució a les males pràctiques professionals. Ara s’ha demostrat que escriure del que ens envolta ja no és una qüestió reservada per a uns pocs. Abans es recorria a persones (periodistes i escriptors) per a que redactessin simples cartes. Actualment tothom, amb més o menys destresa, sap escriure i fer-se entendre mitjançant paraules.

Estem al Segle XXI, “El Segle de la Informació” i, com ja vam comentar la setmana passada, les noves tecnologies (concretament, el social media)facilita/en la publicació de nous continguts sense cap relació amb els grans monopolis de la Informació.

Aquí se’ns presenta un conflicte. Els periodistes – no tots – pensen que això és intrusisme professional i els ciutadans, opinen que només expressen una humil opinió que publiquen al seu bloc.

El periodisme entès com fins ara és un error. S’ha demostrat que tothom, com ja he dit abans, en més o menys mesura, sap contemplar i escriure sobre allò que veu. Per això cal que els professionals d’aquest ofici ofereixin quelcom nou. Cal mostrar nous punts de vista, treballar més els texts i expressar opinió, si cal, tot aclarint que es tracta d’això, d’apreciació subjectiva. Els periodistes treballen a full time en aquesta tasca, i els qui no ho són no poden fer-ho, per la qual cosa només parlen d’allò més proper a ells i ho fan de manera molt més esporàdica.

Els qui es dediquen professionalment en aquest afer han de pensar en el Journalism 2.0 o Periodisme Ciutadà com a un punt d’infecció en la seva carrera que els permetrà millorar com a treballadors en quest camp. Cal cercar lo millor i no quedar-se en la base de les coses. Cal aprofundir en les qüestions i marcar un estil propi. La gent està cansada del periodista que ho sap tot i pot opinar de tot (cosa totalment errònia), el públic demana que siguem humils, honestos, objectius i, en qualsevol cas,  fidels a la veritat. En definitiva, siguem professionals!

Com va dir Montagut, el Director del diari gratuït ADN a Catalunya:

“Periodistas hay pocos, informadores hay muchos, y puestos de trabajo, están en transformación”

Ara s'inverteixen les tornes

Bottom-Up: ara s'inverteixen les tornes.

Bloc.identitat

13 febrer 2009

Gràcies als social media han sorgit petites pàgines de gent anònima amb opinió pròpia i coses què compartir. Els Blocs o bitàcores en són un exemple. El seu origen és molt recent, Jorn Boger ja va utilitzar – cap al 1997 –  el terme Weblog per a fer referència als diaris electrònics. Però la gènesi en sí d’aquests és bastant anterior, en pensa que just van nàixer amb Internet, fruit de la necessitat natural de la gent d’explicar coses. Actualment el terme varia segons el format dels continguts (àudio,  vídeo, fotos…), però en general podem parlar de Bloc o Blocs.

Els escriptors i editors d’un espai web com aquest són anomenats blocaires, bloguistes, blogaires o bloguers. En general, els blocaires s’organitzen formant comunitats al voltant dels seus interesos en relació a un tema o temes i comenten notícies i opinions que tenen a veure amb els mateixos. Així mostra’n la seva personalitat mitjançant els textos, els enllaços i demés extres (els widgets) que incorpora’n a les seves pàgines. Aquests col·lectius són coneguts com a blocosferes. En el cas dels blocs escrits en llengua catalana (en el segon lloc després de l’anglès), s’organitzen al voltant de la Catosfera.

Una característica essencial és la seva actualització permanent. Un espai què no es renova constantment mor. Els seus lectors perdran l’interès. Per evitar això és important mantenir, almenys, una actualització a la setmana. Per una altra banda, altres particularitats són: la seva estructura varia segons els continguts. Les entrades s’organitzen per data de publicació, posant el més nou al principi. Els textos van firmats per l’autor. Amés, els escrits incorporen hipertextos per unir deferents continguts i fer-los més dinàmics. És típic de la Web 2.0. Per a facilitar la navegació és important centrar l’àmbit temàtic – tant del bloc com de l’entrada – i organitzar-ho mitjançant la folcsonomia (categories i etiquetes o tags).

La temàtica pot ser molt variada. Hi ha tantes temàtiques com et puguis imaginar. Òbviament els temes més generals tenen més èxit en el gran públic doncs, poden arribar més lluny però, potser es queden massa en la superfície dels temes i per això hi ha espais més especialitzats.

Fer-se una bitàcora és molt fàcil. Hi ha espais com WordPress o Blogger que et permeten fer-ho i evitar els entrebancs del disseny gràfic. Així t’ofereixen diferents plantilles què t’ajuden a configurar l’aparença. Amés de diferents eines i extres què et faciliten la tasca.

Personalment penso que poden ser molt útils per a la tasca docent. Per una banda, permeten ser visitats per a molta gent i originar feedbacks o respostes (comentaris, intervencions, opinions) amb la facilitat de les noves tecnologies. Això em sembla interessant. Per una altra banda, potenciar el desenvolupament personal a través de l’escriptura i la millora de l’ortografia s’hauria de tenir en compte. Desenvolupar la personalitat textual i la formació d’una opinió personal aprofitant-se de les noves tecnologies és força intel·ligent. Els docents haurien d’explotar aquestes eines senzilles, gratuïtes, ecològiques i fructíferes.

Planeta Tierra 2.0

6 febrer 2009

El ser humano es un ser comunicativo. Es decir, desde sus inicios, su principal objetivo ha sido comunicar. Y las erramientas más antiguas son la voz y los gestos. Ahora en el 2009, no han cambiado tantas cosas. Seguimos comunicando, pero con muchísimas más erramientas.

Una de las erramientas más utilizadas es internet. ¿Y qué es internet? Es una red mundial de ordenadores conectados entre sí. El mundo está formado por millones de personas, que al igual que internet, están conectadas entre sí.

Tim Berners-Lee fue el fundador de World Wide Web, sistema de documentación interconectado entre si mediante el hipertexto. Fundo la Web por la necesidad que tenía de conectarse. Era un científico que quería compartir cosas con los demás científicos de la empresa en la que trabajaba. pero eran tantas personas que no podían comunicarse. Por eso fundó la Web, para poder comunicarse con todos sin necesidad de estar allí. Quería navegar por la red con todos sus compañeros y con gente que no conocía. Y ¿cómo navegamos? Con enlaces.

Entonces nació el concepto Web 2.0, que es una simple etiqueta para hablar de la Web hoy en día. El que creó esta etiqueta fue Tim o’Really.

Como he citado antes, navegamos con enlaces. Pero esos enlaces no nos llevan a otras cosas o documentos. Los enlaces nos conectan con otras personas. Por eso hablo de Planeta Tierra 2.0. Al igual que Web 2.0 es una etiqueta de la Web de hoy en día, Planeta Tierra 2.0 también es una etiqueta del mundo de hoy en día. El mundo es una especie de internet. Somos seres humanos conectados entre sí. Comunicándonos constantemente.

Por eso nuesto mundo, la Tierra, es interntet de personas. Todas comunicadas entre sí, con el afán de conocer más. Y ya no solo a través de la voz y los gestos, también a través de internet.