web20

Abans les planes web (1.0) es creaba’n en llenguatge HTML i pràcticament no s’actualitzaven. Això feia de les pàgines uns medis molt rígids. Només es llegia’n i no es podia interactuar ni amb el contingut ni amb els internautes. D’aquesta manera, la informació es trobava separada en contenidors estancs i inalterables sense cap fluxe d’entrada ni de sortida. Es tractava de coneixements aïllats.

Actualment la tendència és una altre, doncs ens trobem en la Societat de la Informació i la pràctica és fer-ho més accessible. Això ha provocat l’augment de les fonts de coneixement i la sobre informació. Diàriament una persona rep milers d’estímuls informatius caminant per un carrer qualsevol (i les seves dimensions són limitades). El mateix passa a la xarxa però en aquest cas, la seva extensió és més complicada de determinar. És fàcil sobrecarregar-se, sobretot si no hi ha cap tipus de filtre.

En aquest contexte, de canvi incipient, neix – al 2004 – el concepte de Web 2.0 a mans de la gent de O’Reilly Media. Aquest terme s’utilitza per a anomenar un canvi de tendència en els usos i les possibilitats d’Internet i, òbviament, de les pàgines web. És una actitud i no precisament una tecnologia. Les empreses veuen a la xarxa una ocasió per a invertir i això fa que es desenvolupi molt en poc espai de temps – i no sempre adequadament.

Els continguts inalterables desapareixen. Així es democratitza Internet i la informació, ja que neixen noves pàgines (blocs, videoblocs) de gent corrent – al marge dels sistemes de comunicació de masses – que té coses a dir i compartir. Tot això ho facilita el social media o programari social, uns softwares senzills i intuïtius que permeten crear espais web petits i amb rapidesa.

La intel·ligència col·lectiva ha guanyat pes com a conseqüència de tot això. Així, les pàgines Wiki – com Viquipèdia – són aquelles que poden ser editades pels seus usuaris i permeten compartir coneixements. Tots aquests llocs es basen en la Folcsonomia, es a dir, en la implamentació d’etiquetes i categories que ajuden a organitzar els continguts a mode de base de dades.

D’aquesta manera, per a posar fre a tants estímuls i seleccionar-ne els adequats, neixen els Sindicadors de continguts mitjançant agregadors com són el servei RSS o Atom. Ara ja no som nosaltres els qui busquem la informació sinó que és ella la què ve a nosaltres. Aquest sistema evita que nosaltres hagem d’anar a les web’s habituals i ens porta els continguts al navegador, o a una plana que destinem per a tal funció.

En la Web 2.0 les persones guanyen importància, es relacionen, creen comunitats socials (com el Facebook, el Myspace, el Flikr…), difonen tot tipus de continguts (texts, videos, podcast…) i generen opinions. Els webs es caracteritzen pels hipervincles (o links) que enllaça’n a altres llocs fent un èter sideral infinit, de manera que uns conceptes es connecten amb els altres successivament.

No idò, sí és un exemple de Web 2.0 doncs, els usuaris poden deixar comentaris i establir una relació amb els creadors i d’altres visitants, al mateix temps que poden fer “clic” als diferents links i continguts multimèdia.

No obstant, per una banda, tot això precisa tecnologia per a poder-hi accedir, el que accentua la digital divide o fractura digital. El qui té aquesta possibilitat es nodrirà de continguts i el qui no té aquests recursos a mà o no els sap utilitzar s’empobrirà. Per una altra banda, la tendència és crear nous conceptes, potser ja existents, què complica’n la tasca d’adaptació al medi web (o Internet) dels internautes nouvinguts. Com ja he dit abans, Web 2.0 fa referència a una etapa i una tendència d’actuació però, no és un estat permanent. En el futur – tot i que encara no està molt clar – la inclinació és avançar cap a la Web 3.0, la web semàntica, és la web intel·ligent. Amés de llegir, escriure, escoltar i veure, farà associacions entre els usos que fan els usuaris i realitzarà estudis. Aquesta nova etapa encara no està del tot definida i no en són pocs els escèptics. No idò, sí.