El Microblogging és un servei gratuït que ens permet – amb un funcionament semblant a la d’un bloc – inserir una entrada i que la gent la pugui comentar. La característica essencial d’aquesta nova plataforma comunicativa és que els textos són molt curts (un màxim de 140 caràcters). Què estàs fent?, en seria un exemple en el que la gent podria intervenir i respondre a la qüestió. Les respostes es poden rebre via SMS, sindicació RSS o per correu electrònic. Totes aquestes possibilitats facilita’n la recepció de tots els continguts a distintes plataformes. En el cas dels periodistes o professionals de la comunicació aquesta és una eina força interessant perquè permet enviar titulars o petites informacions abans d’escriure una crònica per a mantenir el contacte amb l’audiència o els serveis informatius etc.

Bé tot això és molt guapo però no sé fins a quin punt pot ser-nos útil a la gent del carrer. Pragmàticament la comunicació via Internet és molt més ràpida i àgil. No obstant la limitació en l’extensió del contingut en lloc d’ajudar el que fa és posar traves. Segons la meva opinió la comunicació face to face sempre és molt millor. Estic totalment d’acord en aprofitar les noves tecnologies però no ens hem d’obsessionar. No per ser lo últim de lo últim ens hagi d’aportar alguna cosa. Doncs sembla que la gent està completament obsessionada per les tecnologies: “estan de moda”. Tothom està registrat al Facebook, Twitter, Hi5, Tuenti i demés xarxes socials. I segons la meva opinió l’us que se’n fa d’elles és totalment errònia. ,

Aquestes plataformes socials són pura xafarderia i un espai en el que es vulnera el dret d’intimitat. Així, la gent pot veure el teu perfil i tots els seus continguts (tu t’has registrat i has acceptat les condicions del joc) però al mateix temps hi ha gent que no ha acceptat aquestes condicions i que es veu arrossegada pels seus amics o coneguts que puja’n continguts en els que ell/a hi surt.

“- Tinc 200 amics al facebook” “- Doncs mira que bé, però els coneixes?” No pot ser que siguem les persones més felices del món tenint 200 amics desconeguts a Internet. El pitjor de tot és que això no fa més que reforçar l’individualisme. Una vegada revisat el correu tanquem l’ordinador i sortim al carrer. Durant uns segons la llum ens enlluerna i hem de tancar els ulls. Una vegada passat aquest xoc, entre ciberespai i realitat, al carrer tot segueix el seu curs habitual. Ningú s’involucrarà ni s’esforçarà més del necessari per algú que desconeix. És curiós que el número d’amics a la xarxa no ens motivi a socialitzar, donar un cop de mà a algú que ho necessita o, simplement, iniciar una conversació de més de cinc minuts amb un complet desconegut.

Opino que totes aquestes xarxes aporten poc. Com ja he dit abans, és pur xafardeig. És per això que trobo més interessant espais com Flikr o Vimeo, en els que el nivell artístic és elevat.

En resum, el microblogging és una eina que, com tot, cal saber com s’utilitza per a evitar banalitzar el seu funcionament. Així de Què estàs fent?, si sabem usar aquesta eina, podem passar a Clinton rebutja pronunciar-se sobre les aspiracions independentistes de Catalunya, el País Basc i Gal·les a la UE? (font Avui.cat). Això pot servir per a enviar titulars i notícies curtes per a que el receptor subscrit s’informi, si el tema li interessa, més profundament al nostre bloc o plana web. El que hem d’evitar és trivialitzar aquest instrument tal i com s’ha fet amb algunes comunitats socials.

Possiblement el Periodisme Ciutadà sigui una solució a les males pràctiques professionals. Ara s’ha demostrat que escriure del que ens envolta ja no és una qüestió reservada per a uns pocs. Abans es recorria a persones (periodistes i escriptors) per a que redactessin simples cartes. Actualment tothom, amb més o menys destresa, sap escriure i fer-se entendre mitjançant paraules.

Estem al Segle XXI, “El Segle de la Informació” i, com ja vam comentar la setmana passada, les noves tecnologies (concretament, el social media)facilita/en la publicació de nous continguts sense cap relació amb els grans monopolis de la Informació.

Aquí se’ns presenta un conflicte. Els periodistes – no tots – pensen que això és intrusisme professional i els ciutadans, opinen que només expressen una humil opinió que publiquen al seu bloc.

El periodisme entès com fins ara és un error. S’ha demostrat que tothom, com ja he dit abans, en més o menys mesura, sap contemplar i escriure sobre allò que veu. Per això cal que els professionals d’aquest ofici ofereixin quelcom nou. Cal mostrar nous punts de vista, treballar més els texts i expressar opinió, si cal, tot aclarint que es tracta d’això, d’apreciació subjectiva. Els periodistes treballen a full time en aquesta tasca, i els qui no ho són no poden fer-ho, per la qual cosa només parlen d’allò més proper a ells i ho fan de manera molt més esporàdica.

Els qui es dediquen professionalment en aquest afer han de pensar en el Journalism 2.0 o Periodisme Ciutadà com a un punt d’infecció en la seva carrera que els permetrà millorar com a treballadors en quest camp. Cal cercar lo millor i no quedar-se en la base de les coses. Cal aprofundir en les qüestions i marcar un estil propi. La gent està cansada del periodista que ho sap tot i pot opinar de tot (cosa totalment errònia), el públic demana que siguem humils, honestos, objectius i, en qualsevol cas,  fidels a la veritat. En definitiva, siguem professionals!

Com va dir Montagut, el Director del diari gratuït ADN a Catalunya:

“Periodistas hay pocos, informadores hay muchos, y puestos de trabajo, están en transformación”

Ara s'inverteixen les tornes

Bottom-Up: ara s'inverteixen les tornes.