Síntesi

22 Març 2009

La Web 2.0 ens ofereix nombroses eines per a comunicar-nos de manera ràpida, directe i senzilla. Aquest concepte atorgat a una etapa evolutiva d’Internet es caracteritza per el creixement de la intel·ligència col·lectiva, la interacció, la democratització de la xarxa i la rapidesa comunicativa – entre d’altres.

Els nous formats comunicatius són un repte per a tots i un element crucial per als sistemes de comunicació de masses. Les seves possibilitats encara estan pendents de ser explotades mitjançant la experimentació. És per aquesta raó que la Web 2.0 està en el seu millor moment per a la investigació, i així marcar nous horitzons.

Cal ser conscients que les novetats no sempre són enteses, i per lo tant no són emprades com toca, provocant noves pràctiques potser no adients o poc recomanables. La banalització en l’ús de la tecnologia suposa una prova de la necessitat de potenciar l’educació tecnològica. És evident que la tecnologia ens acompanyarà al llarg que la nostre vida i és per això que cal educar correctament sobre els usos d’aquesta. La comunicació digital ha de ser un suport de la comunicació tradicional cara a cara i mai ha de suposar una substitució.

Sembla que està de moda tenir el darrer en tecnologia: un mòbil d’última generació, un portàtil super fi, un I-Pod de 80Gb, un mans lliures, una super càmera reflex digital de 20Mp i tenir una compta al Facebook… I “com està de moda” tothom i totdon ho ha de tenir. Però cal saber per a què serveix i aprendre totes les possibilitats que té una cosa per a poder explotar el seu cent per cent.

Aquesta ignorància fa que les tecnologies pateixin un mal ús que anul·la qualsevol pragmàtica inicial reduint-la a la mínima expressió. Així, és necessari evitar això i donar-li un ús correcte a cada cosa per a una bona consecució dels fluxes comunicatius i informatius entre les persones. No podem pretendre escriure una novel·la amb SMS (Short Missage Service) ni gravar una pel·lícula amb una càmera de fotos, de la mateixa manera que no podem fer del Twitter una eina de missatgeria instantània com el Messenger. Cada cosa té el seu lloc i les seves limitacions i hem de conèixer-ho per a fer-ne un bon ús.

Els Mass Media són els encarregats d’aportar normalitat en les pràctiques comunicatives mitjançant els nous formats. Una vegada que el seu ús es normalitzi als medis, això anirà calant dins la societat, que immitarà o intentarà immitar el seu referent (els sistemes de comunicació de masses). Els medis han d’ofereir constantment calcom diferent i original i han de renovar-se per a destacar en aquesta democratirzació informativa amb grans oportunitats per als professionals de la comunicació.

**Totes les entrades en llengua catalana: Tòfol Oliver

*A partir d’ara acaba la meva participació en aquest bloc. Podeu seguir-me aquí.

Planeta Tierra 2.0

6 febrer 2009

El ser humano es un ser comunicativo. Es decir, desde sus inicios, su principal objetivo ha sido comunicar. Y las erramientas más antiguas son la voz y los gestos. Ahora en el 2009, no han cambiado tantas cosas. Seguimos comunicando, pero con muchísimas más erramientas.

Una de las erramientas más utilizadas es internet. ¿Y qué es internet? Es una red mundial de ordenadores conectados entre sí. El mundo está formado por millones de personas, que al igual que internet, están conectadas entre sí.

Tim Berners-Lee fue el fundador de World Wide Web, sistema de documentación interconectado entre si mediante el hipertexto. Fundo la Web por la necesidad que tenía de conectarse. Era un científico que quería compartir cosas con los demás científicos de la empresa en la que trabajaba. pero eran tantas personas que no podían comunicarse. Por eso fundó la Web, para poder comunicarse con todos sin necesidad de estar allí. Quería navegar por la red con todos sus compañeros y con gente que no conocía. Y ¿cómo navegamos? Con enlaces.

Entonces nació el concepto Web 2.0, que es una simple etiqueta para hablar de la Web hoy en día. El que creó esta etiqueta fue Tim o’Really.

Como he citado antes, navegamos con enlaces. Pero esos enlaces no nos llevan a otras cosas o documentos. Los enlaces nos conectan con otras personas. Por eso hablo de Planeta Tierra 2.0. Al igual que Web 2.0 es una etiqueta de la Web de hoy en día, Planeta Tierra 2.0 también es una etiqueta del mundo de hoy en día. El mundo es una especie de internet. Somos seres humanos conectados entre sí. Comunicándonos constantemente.

Por eso nuesto mundo, la Tierra, es interntet de personas. Todas comunicadas entre sí, con el afán de conocer más. Y ya no solo a través de la voz y los gestos, también a través de internet.

web20

Abans les planes web (1.0) es creaba’n en llenguatge HTML i pràcticament no s’actualitzaven. Això feia de les pàgines uns medis molt rígids. Només es llegia’n i no es podia interactuar ni amb el contingut ni amb els internautes. D’aquesta manera, la informació es trobava separada en contenidors estancs i inalterables sense cap fluxe d’entrada ni de sortida. Es tractava de coneixements aïllats.

Actualment la tendència és una altre, doncs ens trobem en la Societat de la Informació i la pràctica és fer-ho més accessible. Això ha provocat l’augment de les fonts de coneixement i la sobre informació. Diàriament una persona rep milers d’estímuls informatius caminant per un carrer qualsevol (i les seves dimensions són limitades). El mateix passa a la xarxa però en aquest cas, la seva extensió és més complicada de determinar. És fàcil sobrecarregar-se, sobretot si no hi ha cap tipus de filtre.

En aquest contexte, de canvi incipient, neix – al 2004 – el concepte de Web 2.0 a mans de la gent de O’Reilly Media. Aquest terme s’utilitza per a anomenar un canvi de tendència en els usos i les possibilitats d’Internet i, òbviament, de les pàgines web. És una actitud i no precisament una tecnologia. Les empreses veuen a la xarxa una ocasió per a invertir i això fa que es desenvolupi molt en poc espai de temps – i no sempre adequadament.

Els continguts inalterables desapareixen. Així es democratitza Internet i la informació, ja que neixen noves pàgines (blocs, videoblocs) de gent corrent – al marge dels sistemes de comunicació de masses – que té coses a dir i compartir. Tot això ho facilita el social media o programari social, uns softwares senzills i intuïtius que permeten crear espais web petits i amb rapidesa.

La intel·ligència col·lectiva ha guanyat pes com a conseqüència de tot això. Així, les pàgines Wiki – com Viquipèdia – són aquelles que poden ser editades pels seus usuaris i permeten compartir coneixements. Tots aquests llocs es basen en la Folcsonomia, es a dir, en la implamentació d’etiquetes i categories que ajuden a organitzar els continguts a mode de base de dades.

D’aquesta manera, per a posar fre a tants estímuls i seleccionar-ne els adequats, neixen els Sindicadors de continguts mitjançant agregadors com són el servei RSS o Atom. Ara ja no som nosaltres els qui busquem la informació sinó que és ella la què ve a nosaltres. Aquest sistema evita que nosaltres hagem d’anar a les web’s habituals i ens porta els continguts al navegador, o a una plana que destinem per a tal funció.

En la Web 2.0 les persones guanyen importància, es relacionen, creen comunitats socials (com el Facebook, el Myspace, el Flikr…), difonen tot tipus de continguts (texts, videos, podcast…) i generen opinions. Els webs es caracteritzen pels hipervincles (o links) que enllaça’n a altres llocs fent un èter sideral infinit, de manera que uns conceptes es connecten amb els altres successivament.

No idò, sí és un exemple de Web 2.0 doncs, els usuaris poden deixar comentaris i establir una relació amb els creadors i d’altres visitants, al mateix temps que poden fer “clic” als diferents links i continguts multimèdia.

No obstant, per una banda, tot això precisa tecnologia per a poder-hi accedir, el que accentua la digital divide o fractura digital. El qui té aquesta possibilitat es nodrirà de continguts i el qui no té aquests recursos a mà o no els sap utilitzar s’empobrirà. Per una altra banda, la tendència és crear nous conceptes, potser ja existents, què complica’n la tasca d’adaptació al medi web (o Internet) dels internautes nouvinguts. Com ja he dit abans, Web 2.0 fa referència a una etapa i una tendència d’actuació però, no és un estat permanent. En el futur – tot i que encara no està molt clar – la inclinació és avançar cap a la Web 3.0, la web semàntica, és la web intel·ligent. Amés de llegir, escriure, escoltar i veure, farà associacions entre els usos que fan els usuaris i realitzarà estudis. Aquesta nova etapa encara no està del tot definida i no en són pocs els escèptics. No idò, sí.

Bon dia i bona hora

12 gener 2009

No idò, sí. En aquest espai tractarem temes de la comunicació diversos, tals com el cinema, la tecnologia o Nous Formats Digitals.

bierge Foto de J. Vicente Zúñiga